martes, 6 de mayo de 2008

Dormir i olorar


Avui a Cal Mugró parlaven de dormir . Bueno en realitat de dormir amb algú. Bé o de olorar-lo.La veritat es que m'ha transportat lluny aquest post ( en temps vull dir) Es que jo tinc una mica d' obssessió amb tot això. No amb el fet de compartir el llit eh? que tampoc ho faig sovint, sino el fet d' abraçar-te fort a algú i olorar-lo .M' estic liant. Es que tinc un diaaaaaaaaaa
Mira que ho tinc clar en castellà, però com ara intentaré dir-ho en català doncs em costa. La Idoia que em coneix força bé, per no dir de Puta mare sap quan estic olorant a algú perque m' agrada. Un dia li va explicar al Jordi Gost que és metge però no em va donar medicació. Va dir que cadascú ho feia a la seva manera això de lligar.
En realitat ho faig sovint això de posar en un pot les olors i després a la nit decideixo si me la quedo o no. A les etiquetes no hi ha el nom de la persona sino la sensació que em dona. Ara penso en un blocaire, no per la seva olor, és que a vegades diu que escriu posts personals i els esborra. Bueno i ara què? Hostia, bé no passa res. Els meus amics ho saben. Es veu que em canvia la cara i tot. Es com quan vas una mica pet. Mira això també ho tinc.
En jordi que ha tingut un cap de setmana intens i que fa molta rabia ho explica de collons i es que quan estàs molt a prop d' algú la seva olor et queda al cervell. A vegades dura anys i d' altres marxa de seguida.
Es bonic que es quedi una estoneta. No molt eh? perque normalment ells marxen i tú et quedes la olor, o no.
Mira avui tenia ganes d' explicar una cosa de les que em passen.
Felicitats a tots aquells que aquesta nit dormen...en pau i olor.
Petons

Ara hauria de fer servir el verb ensumar però no ho acabo de tenir clar.
Ya te digo.

5 comentarios:

menta fresca, aufàbrega i maria lluisa dijo...

anda guapa, pasate por mi blog :)

dolors dijo...

Que puguis seguir olorant tot el que calgui, però guarda-te'n un d'una vegada per totes!

Carles Casanovas dijo...

Hi han olors que mai s'obliden,
sobre tot les olors a històries viscudes i a històries pasades.Quant jo era tot un nen, en
Pepet de Cal Boada devant de casa,
al costat del pou, on la mare m'enviava a buscar l'aigüa freca en una galleda, hi tenía una olla
vella i mig trencada, plena d'una herba olorosa. En Pepet, era un home petit i rabassut. L'olla estava plèna D´ALFÀBREGA...!!!
El mon és tant petit...com diu el
meu fill Oriol ...no hi han casualitats.Deia, és per fer marxar
els mosquits i després reia...

Marta Cebrián dijo...

Japiberdeituiu, japiberdeituiu, japiberdediarmoni, japiberdeituiú!
Petons mugronaires!

biónica dijo...

Els bitxets s'ensumen de lluny