Més que un regal

L' Avi m'ha fet un poema. No cal que digui res més.



Moni ta timu molt...

I jo també,
filla meva.
Filla, dels amics
de l’ànima,
padrina
de sentiments
pregons,
...del fons,
de l’ànima andalusa
de la companyonia
i de Catalunya, com jo...
nét de La Puebla de Cazalla.

Neta del califat,
hereva d’ulls negres
i sirena de Pep Ventura,
gran califa de la sardana.

El garrofer, Moni
ha vist els teus jocs,
mentre tu hi pujaves.

Jo des de casa
Vigilava, la teva caiguda
segura,
des de la primera branca.
I tu deies...no és res
amb els genolls pelats.
No és res nena,
això s’arregla amb saliva. Saliva...?
Si, amb saliva dejuna...dejuna?
Oi que ja no et fa mal...? Ara ja no...!

Ni te’n recordes...

Garrofer, vell garrofer
amic dels meus fills,
avi d’antics amors,
còmplice de les nostres vivències,
notari d’antigors
d’esperances i futurs.

Demà, quan jo no hi sigui,
reseu
als déus del Rocar
i que la Mònica
els hi expliqui
que jo encara estimo
les nenes morenetes
d’ulls foscos
i mirada transparent
en mig de les garrofes.

Moni, t’etimu molt,
Fins on...?
fins al cel, fins a la lluna...
on la foscor s’esvaeix,
i els sons encara s’escolten.